Perdonin... només volem ser periodistes

formació/ LA DESMOTIVACIÓ A LES FACULTATS DE PERIODISME

A les facultats de periodisme el número de baixes d'estudiants és constant. Ho dic perquè les classes cada cop estan més buides i saps de gent que plega esglaonadament. Gent que està farta del pa que es dóna a la facultat (en el meu cas, la de Ciències de la Comunicació de la UAB). Les classes plenes i rostres de gent que ja no veuràs més, gent que han vist que no estaven en el lloc correcte i que res és el què era.

Com desmotivar un alumne? Aquesta és la pregunta que potser es fan els professors i equip de deganat. Com podem fer que de quatre classes de periodisme de 380 persones la gent plegui? Sona a macabre, però si els professors i companyia toquessin més la realitat (això que són periodistes i ho haurien de fer així) sabrien que alguna cosa passa, que no és normal.

Alguns dels que arriben venen per aprendre a escriure, molts volen dedicar-se a això, però en el seu lloc la realitat els hi ofereix una reposició dels capítols d'Història de Catalunya i Espanya que ja havien vist a 2n. de Batxillerat. Precisament a uns alumnes que tenen com a mínim un set i mig i que per tant, venen suficientment preparats com per a repetir el mateix. Potser aquestes assignatures d'història són per emplenar i fer una carrera de quatre anys... A més estant a primer any i l'alumne pot gaudir durant tot el curs de sis hores setmanals d'història: de la comunicació, del món actual, de catalunya contemporània i els mitjans de comunicació. Maldites les hores perdudes. I apa, un periodista aprendrà com era una ràdio o el telègraf elèctric. Sí senyor, una universitat preparada pelfutur.

Pitjor de tot. La història és present en altres camps. Per exemple, a primer de periodisme els alumnes trobaran a l'assignatura de tecnologia el contacte amb les càmeres professionals (?). Semblen tretes del museu d'arqueologia la veritat. Si et queixes o poses en dubte la vàlua que pot tenir per un periodista que es mourà aviat en el món digital dominar una Umatic o el sistema Betacam t'enxufen el rotllo de que falten diners. Et fan veure que la situació és precària per docents i alumnes. Després, se n'anirà a la zona de despatxos docents amb uns acabats de fusta i d' "obra nova". Maldita la mala repartició del béns.

En informàtica et diuen que no tenen els millors programes perquè són cars. No tenen el QuarkXPress perquè val 3.000€ i clar, un per cada ordinador és impossible... Quan algú et diu això et ve de gust demanr-li que t'ensenyin els prop de 500 cd's amb el Pagemaker... un per cada ordinador, és clar. Maldites les preses de pèl.

I finalment, la resta de classes que es divideixen amb dos grups: els periodistes de la Vella Escola (suposo) i els Pessimistes. Els primers es caracteritzen per una obsessió per les normes de redacció. Tant és que et puguis expressar millor d'una altra manera, tu has de fer allò sigui com sigui. Amb el temps veuràs que les seves prèdiques de capellà xoquen amb la realitat. Encara recordo quan un professor em va tatxar un titular perquè hi havia l'expressió "dónar llum verda". Al cap d'uns dies, aquella expressió sortia en el titular de portada del diari El País, el benerat. Per la seva banda, els pessimistes són aquells que et diuen que no hi ha feina, que tot és molt precari i que si vols ser algú has d'abaixar-te els pantalons... filosofia que algun alumne ja ha après a la perfecció. Reprodueixo textualment les paraules d'un futur periodista: "Si per arribar a dalt has de llepar culs, els llepes". Maldita la prepotència.

Crec que cal una rentada d'estòmac a la facultat i a la manera de veure les coses. No calen assignatures per emplenar. S'han de distribuir millor el temps dedicat a les assignatures: calen sis hores setmanals d'història i només tres de redacció i locució als mitjans audiovisuals? Cal dir a la gent que la cosa està fatal i convertir molta part del temps en una espècie de tercer de batxillerat? Hi ha coses que haurien de canviar pel bé de tots, pel bé de periodistes i de la mateixa societat.

Memòria de peix

la falta de memòria/

EFEVERSÈNCIA

Diuen que els peixos tenen un temps de retenció de tres segons. Amb tres segons, s'obliden del que acaba de passar.

I els humans, no som si fa no fa el mateix. Sí que tenim memòria (sobretot pel què ens interessa), però hi ha coses que es perden. El cas del pianista amnèsic del que ens en vam fer ressó... algú es preocupa per ell? Algú es recorda d'ell? Sembla doncs que ara ja ha passat tot i que hem de mirar cap a altres bandes (cap a Sadam Hussein en calçotets, per exemple).

La quantitat d'informació que hi ha al món i que cada cop tenim més a l'abast, provoca que les històries hagin de canviar, com si seguissin el ritme que portem a la vida. Necessitem històries noves constantment sense temps per reflexionar. Sembla que tots correm darrere una bola de neu que ens persegueix, a cada minut més grossa, a cada minut més difícil de parar, a cada minut més a prop d'engolir-nos.

Potser això que pot semblar a simple comentari de pel·lícula de por d'Stanley Kubrick, pot tenir unes conseqüències desastroses. Aquesta amnèsia (que crec que en molts casos és voluntària), ens pot portar als errors garrafals del passat, uns errors com neonazisme o en en un altre camp (o potser no) el de les dues Espanyes crispdades i irreconiliables. Haurem de fer un repartiment massiu de cues de pansa arreu abans no sigui massa tard... més ens val.

El país de la lluna lunera

pol·lèmica/ APAREIX UNA BODA HOMOSEXUAL ALS LUNIS

Hi ha temes que cansen. Aquest és un d'ells.

El passat dia 18 de maig va aparèixer a les 8 i mitja del matí una imatge d'un enllaç homosexual. Era dins l'espai Telelunnis on s'emetia el reportatge titulat "Bodes diferents". Hi havia el casament d'una parella formada per una noia espanyola i un noi ugandès, dos catalans casant-se amb un ritual ancestral i dos homes que es casaven.

Potser sí que això és propganda del partit polític que està al govern (com la fa la COPE pel PP), però no deixa de ser una realitat força immediata al nostre país. Les crítiques no s'han fet esperar, al costat d'una felicitació del Col·lectiu Gay i Lesbià. El psicòleg de la fiscalia de menors afirma la importància de "tenir molt en compte el que veuen els nens". Això és evident, però... no només els nens miren la televisió a dos quarts de vuit del matí. Crec que hauríem de pensar que les imatges d'un noticiari també poden ser dures. Molt més que un petó o una imatge d'amor entre dues persones que s'estimem però amb l'única pega que són del mateix sexe.

Dels experts consultats per El Periodista Digital em quedo amb la de "un nen no deixa de fer una cosa perquè no ho vegi". I de fet, trobo que el debat en aquest aspecte és bastant inútil. No crec que un nen prendrà tendències homosexuals per veure-ho a la tele. Almenys, no només per això. No tothom fa el què veu per la televisió (tret de casos mooooolt concrets). Potser, aquest infant pel que es pateix tant pot acabar sent un adolescent que fa el préssec al programa Flaixmania. Avui, dues noies que es declaraven lesbianes i parella, primer s'han dit el nom el porc perquè una s'havia liat amb el cosí de l'altra. Després han explicat intimitats relacionades amb la nata (tenien com a molt 15 anys) i finalment, s'han fet un petó als morros. Realment, el problema són veure la realitat? No hi ha altres erros en l'educació que oferim i la manera de viure que s'inculca?

Realment, cal posar un anunci a El Pais titulat "Alerta" en el que s'afirma que l'entrada en vigor de la llei de matrimonis homosexuals "suposarà un augment de la SIDA i les enfermetats d'origen homosexual", "gays de tot el món buscaran refugi a Espanya" i "s'inculcarà des de les escoles que la unió sexual és una part de la cultura espanyola"? Realment, crec que il·legalitzar l'estupidesa seria un gran servei als sentiments de les persones.

los lunnis

La tirania

televisió/ LA TIRANIA DE LES AUDIÈNCIES

Més enllà de viciosos d'audiències (entre els que m'hi incloc), que les seguim dia a dia per pura curiositat hi ha qui per els resultats, shares i targets són molt més.

Es calcula que hi ha unes 3.000 llars on es disposa del medidor d'audiències. Aquell aparell que, s'instal·la a persones escollides per un fatídic sorteig. Es veu que més que un premi, participar en això és un torment, ja que si no endolles l'aparell perquè enviï les dades dispara una alarma perquè te'n recordis i fa que la família es torni esclava de l'aparell. Aquestes famílies decideixen els llocs de treball moltíssimes persones. No dubto que mirin els programes lliurament. Sembla mentida però, que amb el volum de negoci que mou la televisió, no s'hagi decidit mai a buscar un sistema més aproximat a la realitat. Em de pensar que quan un programa s'acaba per falta d'audiència pot deixar ben bé a 70 persones sense feina. Només tres mil famílies tenen aquest poder (irònicament sense voler-ho). Amb la TDT, la televisió digital terrestre, es veu que se sabrà, al detal quanta gent mira realment què. Per fi arribarà la democràcia, de veritat, a la televisió. I tot i que se sabrà realment els nostres gustos, no arreglarem que molta gent es quedi sense feina. En aquest aspecte, l'audiència continuarà sent tirànica.

Un blog: mala premsa

Mala premsa és un blog dedicat a revisar tots els errors que cometen els mitjans de comunicació escrits. Notícies que són falses i sense fonaments són objecte de crítica per part dels autors/autor de la pàgina. La seva secció de favorits també és interessant ja que dóna a conèixer altres pàgines web que contenen informació relacionada amb l'àmbit que tractem.

És una altra pàgina que es basa únicament en la defensa de l'ètica i les bones maneres de fer en un diari. M'ha cridat l'atenció un article sobre un codi que ha aprovat The New York Times per tal de millorar la seva credibilitat que diuen que ha estat danyada últimament i va decreixent.

Crec que és positiu que de tant en tant els mitjans es questionin el seu paper. Cal valorar els que fan autocrítica per arreglar les coses (o intentar-ho). De moment però, els mitjans espanyols sembla que s'hagin acomodat a la lluita entre les Dues Espanyes. No els hi importa la manipulació, sembla que s'accepti com a bo perquè les mentides escampades en aquest país (estalvio dir per a quin partit) minen la convivènvia de dues maneres d'entendre aquest país. Sembla que ja no hi pot haver neutralitat... potser no és rentable.

Torna-la a tocar, ......... tu

internacional/ EL MISTERI DEL PIANISTA AMNÈSIC

Sí, és la foto. La foto de l'home que es busca des de fa temps. La seva història s'ha publicat arreu i no hi ha mitjà que en aquests dies no se n'hagi fet ressó.

L'home, encara sense nom, va aparèixer a Sheernes, una ciutat anglesa sense que ningú sapigués d'on havia sortit. Tancat en un psiquiàtric, no responia, rebutjava a la gent i no parlava mai. Per saber més sobr ell i establir algun pont de connexió, li van deixar un llapis i uns papers perquè escribís quelcom. Es van trobar que havia dibuixat un piano i una bandera de Suècia. El dibuix del piano l'hem pogut veure i demostra un grant talent pel món de les arts. Li van deixar un piano, que estava a la capella de l'hospital i es van quedar maravellats de com tocava. La seva única conversa la té amb les tecles del piano i les notes que fa.

Un gran enigma del qual els mitjans de comunicació ens n'han fet partíceps. Ens hem vist immersos en un culebrot per saber qui coi és aquest home. La situació recorda la pel·lícula K-Pax, on Kevin Spacey és un autèntic crack en astrologia però ningú sap d'on ha sortit. Vaja que tot i que ja han sortit diferents suposicions de qui pot ser, no li podem posar encara una etiqueta per saber qui és. Un home que segurament ja tindrà la vida solucionada perquè tothom vol saber ara mateix com toca el piano aquest pianista amnèsic.

Però anem a ser dolents. Altres vegades els mitjans ens han empatxat amb certes històries que en el fons tampoc n'hi havia per tant. Si la memòria no em falla, quan hi havia Pinochet molt greu al Regne Unit (i que després es va revifar a l'arribar a l'aeroport de Xile), es va instal·lar a la capital una casa amb les parets transparents on es veia sempre el què feia la noia. No sé si ara passa el mateix i hi ha un escàndol per ocupar-nos-en i fer passar per alt. Jo crec que ara venim d'un temps en què sense Papes morts i proclamats, sense eleccions al Regne Unit, cal emplenar pàgines. Aquest home pot deixar de tocar les notes del mateix piano perquè ha estat afortunat amb una època relaxada per l'actualitat.

Torna-la a tocar, ......... tu

L'espersor de merda (II)

Continuem la història.
Imagina't que ets un cap d'informatius de TVE i que ets l'únic a la història al que han condemnat per mentir. Imagina't que ets la viva imatge d'un règim cutre i caspós de José Maria Aznar. Imagina't que mitja Espanya t'adora pels serveis fets per la causa (sí, sí com en temps de Franco) i per a la resta el símbol del mentider i de la manipulació. Imagina't que a la nit electoral que el teu partit perd les eleccions, has de sentir a la seu dels guanyadors (PSOE) crits que et diuen que t'en vagis al carrer. I així serà.

Després t'agafes la baixa i dius que et tracten malament. Publiques un llibre (entenent llibre en el sentit més ampli de la paraula) i carregues contra companys de feina (Ana Blanco) i dius, tu, manipulador, que la cadena amb ideologia prosocialista ha mentit en temps de la jornada lectoral. Perquè algú s'ho cregui, t'inventes que un periodista de la SER, Fernando Delgado, presentador de A vivir que son dos días ha dit:

"mañana tienen ustedes la oportunidad de terminar con gente como Jiménez Losantos, Carlos Dávila, Alfonso Ussia y Alfredo Urdaci, herederos directos de los que asesinaron a Lorca”.

I apa, et quedes tan ample perquè et penses que ningú es lleguirà el teu llibre sencer sense patir cap tipus de trauma. Però resulta que sí, i t'obliguen a desmentir-ho. Però no et preocupis l'espersor de merda s'espatllarà i la Curri Valenzuela criticarà qualsevol cosa del PSOE i tu seràs el mateix que erets: en paraules de Ussía, un merda (t'ho dic així perquè és la manera com ell es dirigeix cap a Delgado). El periodista ha presentat una demanda civil que ha estat admesa a tràmit contra aquest treballador. Un voluntari per la causa de l'espersor de merda.

No ho dubtin, l'espersor continuarà...

Girar la truita

El Barça és el campió de Lliga. A 2 jornades del final, sense ajut dels arbitres ni punts obscurs. Ha estat el millor equip i el que realment mereixia guanyar. A més, la temporada del Barça pot ser la que tingui un percentatge de punts obtinguts més elevats, un bota d'or i un Ricardo Zamora. De mentre, el Madrid porta ja dos anys sense guanyar absolutament res.

Ara suposem que som del Madrid (i del PP), i que som periodistes (tot i que els que compleixen aquest patró més valdria anomenar-los treballadors/mercenaris de mitjans de comunicació). Ens sentim humiliats i malament perquè a més, el president del govern que va aconseguir els vots manipulant el 14-M bla, bla, bla... és del Barça. Què hem de fer per treure l'orgull espaÑol?

Només cal esperar que el cava faci el seu efecte i convertir un "Madrid, cabrón, saluda al campeón" dit per Eto'o, el pichichi, i ja tenim l'excusa perfecte. Passem de perdedors i derrotats a uns màrtirs i uns humiliats. Posem la maquinària en marxa i engegem l'espersor de merda, sense oblidar en cap moment que Zapatero és del Barça i aprofitem per treu-re algun vot (?) pel partit. Ho considerem un insult, ens fem els ofesos i així tothom s'oblida de la festa en la que es veia un equip unit i feliç, una cosa que d'altres pagarien amb diners. Ho resumim tot en això i si convè diem que alguns jugadors duien unes estalades i ens posem les mans al cap "Estan desmontant Espanya". Un cop es fa un embolic i crispem l'ambient ens rentem les mans. M'imagino que si Raúl o Beckham haguessin dit el mateix dirigint-se al Barça caldria riure'ls les gràcies. Però no, aquest ni és l'equip del poder... dels mitjans de comunicació.

Aquesta opció és ben humana. Hi ha part del col·lectiu racional (?) que quan veu que ha posat la pota i té l'orgull pels núvols espera que a qui ha ofès faci qualsevol cosa, per mínima que sigui, per girar la truita i fer sentir culpables als altres. Una manera de guanyar mentre la gent desperti...

Crònica Sant Jordi

El primer Sant Jordi d'un immigrant
Dolça Catalunya, pàtria del meu cor
En Cèsar viu les activitats de la festivitat del 23 d’abril

Les roses són, amb els llibres, les protagonistes de la festa.

En César va arribar el setembre de l’Equador i s’ha establert a Ripoll amb la seva dona, la Mònica, i les dues filles del matrimoni: la Carmen i la Jessica. Passegen a principis de la tarda pel casc antic de Ripoll encuriosits sobre la diada del llibre i la rosa.

En aquesta franja horària els carrers descansen del matí. Coincidint amb el mercat setmanal, el matí ha estat molt atrafegat. Enmig de llibres i de roses, es para a xerrar amb l’Edmundo. L’Edmundo està a la parada del col·lectiu Obrim els Ulls, que organitza anualment la festa de la diversitat. Enguany, per fer créixer la festa, han muntat una parada per recaptar fons. Enmig de roses, han posat uns quants llibres que posen sobre la taula el fenomen de la immigració i una selecció de literatura on apareixen d’una manera o altre, immigrants. “Hem triat llibres que serveixin per conscienciar la gent sobre la immigració”, segons afirma Ramon Musach, secretari del col·lectiu Obrim els Ulls i segueix: “El què volem amb aquesta parada és que els nouvinguts es familiaritzin amb el català i la gent d’aquí”. A part d’ell i l’Edmundo, a la parada hi ha l’Abdul·lah, que va conèixer a l’Edmundo a través de les reunions que fa el col·lectiu cada setmana. L’Edmundo està bastant avorrit: “A aquesta hora la gent dorm o està fent la sobretaula i a més avui fa molta calor”. Tot i els pocs ànims estan contents de les vendes, sobretot de les roses ja que els llibres costen més de vendre: “No són molt coneguts i només agraden a la gent interessada en el tema dels immigrants”.

En César i família van cap al carrer Sant Pere, l’equivalent local a les Rambla de Barcelona (salvant les distàncies), la primera parada que troben és la del parvulari de la Carmen, de només tres anys. Cada any, el parvulari Daina organitza la seva parada on ven només llibres infantils. Allà hi ha la professora de la Carmen, l’Eva, que els dóna una rosa. Les roses que dóna el col·legi són fetes amb paper de seda. En Cèsar fa cara de sorprès i l’Eva li explica que es una tradició del col·legi: “Normalment anem amb tots els nens de l’escola amb un drac molt gran de cartró i repartim roses entre la gent, però aquest any ha caigut en dissabte i com que no hi ha classe, no ho hem fet”. L’Eva els proposa acudir a la Plaça de la Llibertat (que fins fa poc es deia Plaça Espanya, però que col·loquialment era coneguda com la Plaça dels Porcs). Allà la Biblioteca Municipal Lambert Mata, organitza una edició especial de l’Hora del Conte dedicada a la llegenda de Sant Jordi. Com que no tenen plans, en Cèsar i la Mònica decideixen anar-hi. Volen anar-hi a través del Carrer Sant Pere, però ara hi ha molta més gent. Les dues grans llibreries del poble s’han situat a escassos metres i concentren molta gent que busquen llibres: el de Cuina per solters, el Codi da Vinci, les Memòries de Sara Montiel, etcètera. Per tal de no arribar tard, decideixen passar per un carreró del casc antic on hi ha un escàs metre i mig entre paret i paret. El carrer de Sant Jaume (a aquest carrer no se li ha canviat el nom, de moment) desprèn una forta pudor, motiu pel qual la Carmen es posa a córrer. Quan el carrer s’acaba i desemboca en un de més gran, quasi s’entrebanca amb la parada de l’associació RIP, on només hi ha llibres d’autors ripollesos, entre ells el del seu president, Jordi Remolins. Només la Mònica mostra una mica d’interès pels escassos vint títols que hi ha sobre la taula. Decideix complir amb la tradició catalana i li compra al Cèsar el llibre A cada casa n’hi ha un de Josep Mora, unes memòries sobre els anys 30 a la Plaça Gran de Ripoll que han sortit publicades aquest any.

La llegenda de Sant Jordi només la coneix la Carmen perquè l’altre dia li va explicar a classe la seva professora, l’Eva. Per a la resta de la família és nova, ja que la Jessica fa quart d’ESO i com ella diu: “A aquesta edat els professors no expliquen contes, només cuentos”. Mentre la Jessica fa aquesta reflexió, la representació teatral comença amb una companyia formada per un home adult i dos ajudants que tenen uns 12 anys. De cop, Zapatero i Aznar surten enmig de l’obra. Zapatero fa de sabater i Aznar de dolent. L’obra que pretén inculcar valors als més petits fa més gràcia a adults que als nens. Un cop acabada l’obra, comença a fosquejar i tots estan una mica cansats. Decideixen tornar cap a casa, un pis cèntric de lloguer que dóna al Ter i que té uns 45 metres quadrats. Però, passant per una parada de llibres, la Jessica recorda que necessita comprar les Obres Completes de Jacint Verdaguer, l’últim llibre que s’ha de llegir per l’assignatura de català. És per ella una de les assignatures més difícils: “S’assembla amb el castellà i l’entenc bastant bé, però faig moltes faltes d’ortografia sobretot amb els accents”. En César torna cap a casa fullejant el llibre. Si s’hi fixa descobrirà el poema de l’Emigrant, un text que parla del viatge invers al que ha fet ell. Ironies de la vida.

Commoció nacional

COMMOCIÓ NACIONAL/ Ana Obregón abandona la sèrie que protagonitzava

Ana y los Siete, a partir d'ara només seran Los Siete. El motiu és que Ana García Obregón, actora i ideòloga de la sèrie ha abandonat l'elenc d'actors. Un cop va prendre la decisió va deixar anar que els nens podien patir una depressió amb el nou final de la sèrie.

La sèrie s'ha allargat uns capítols més per cobrir la temporada fins a finals de juny, ja que segons diferents pàgines de televisió, no té res més per emetre al seu lloc. Total que la sèrie que s'havia d'acabar aquest pròxim mes de maig, s'ha allargat una mica més.

La productora diu que Obregón estava conforme amb això, però que després se'n va dir.

Per la seva banda, Obregón posa una denúncia perquè té els drets d'autor sobre la sèrie, fet que la productora, Star Line Productions nega. En definitiva, res de nou que siguin trifulques sobre qui té rao i qui en deixa de tenir.

A TVE no li interessa gaire perdre aquesta sèrie, ja que és un dels pocs programes que li funciona i li reporta audiència... i diners. El seu final ha estat anunciat molts cops i ara, quatre capítols més tard sembla que arriba al final.

Commoció nacional

No tinc paraula

Enric Marco, un refugiat als camps de concentració nazi.

Aquesta és la història que ell s'havia encarregat de repartir arreu. A xerrades a escoles i instituts i l'havia vengut arreu. Fins i tot, va ser president de l'Amical de Mathausen.

Jo vaig ser una víctima de les seves mentides i que ara se sent estafats. Saber que ara tot una versió sàdica de l'hora del conte diguem que et fot molt. Les seves anècdotes (que no vol dir que siguin positives i divertides) de la seva estada amb els nazis servien per donar exemples al projecte de neonazi (o membre del col·lectiu Joves Que portem la contrària), no eren res. Pols embellida i envellida, històries macabres que, ningú s'atrevia a dubtar d'elles. Ningú dubta de la barbàrie ni de les seves històries, perquè ens sembla impossible que algú se'n pugui arribar a aprofitar... Ni tan sols la seva família ho sap, però no els hi ha tingut en compte (segons ell).

La història es veritat a mitges, segons a dit a Els Matins a TV3. Ha demanat excuses a Maria Galiana, l'àvia de Cuéntame, perquè van participar en un documental de manera conjunta. La seva resposta, no té pèrdua: "Yo le comprendo, yo también soy actriz".

El pastís l'ha descobert Benito Bermejo, que investigant sobre el camp de concentració on suposadament havia dit que estava Marco, va veure que a les llistes del camp de Flossenburg, ell no hi era.

"La primera alarma surgió cuando escuchaba lo que contaba, quien ha estado allá tienen pudor para contar las cosas y él no"

"Ni él mencionaba a alguien que había conocido ni que recordase"

"Personas como Marco tienen especial mano con las manos, sabe elegir los momentos coloristas y que proporcian más sensación al público"

Enric Marco intervenia seguidament:

"Sí que sóc supervivent de la barbàrie nazi, la Gestapo i les forces de seguretat"

"Com s'atraveix algú a dir que no era dels seus únicament per haver estat en un camp de concentració"

"Les meves imatges no han de crear impacte, no són per això"

"Jo he converit la meva vida en una causa i a partir de la causa he emmascarat la meva vida"

"Em mereixo l'escàndol que s'ha creat al voltant de la meva persona"

Les seves paraules, les seves històries explicades a diferentes llocs, entre els el Congrés dels Diputats, eren quasi calcades. El mateix to de veu, les mateixes repeticions. Tot són fils que es lliguen ara. A alguns els recordarà a Colin McKenzie i la Vertadera Història del Cinema, documental dirigit per Peter Jackson abans de fer la trilogia de El Senyor dels Anells.

Com deia Josep Maria Terricabras: "Ell és un mentider que diu la veritat". Però ara, quin valor tenen els milers de paraules que ha vessat als estudiants? Quants quillos podran pensar el que diuen els negacionistes, que res ha existit? Quant mal ha fet als que SÍ que van estar allà? I tot perquè? Per protagonisme? Hi ha coses amb les que es pot jugar, però amb un genocidi, crec que no.

Fins a on podem arribar?Tot i que és l'article més llarg que he escrit, no tinc paraula...

Marta Campo ha escrit també sobre aquest tema al seu blog: http://segueixlallum.blogia.com

No tinc paraula

Els confidencials

Els confidencials són uns diaris on-line que informen sobre certes notícies i que segons Antonio José Chincetu: "Els confidencials a Internet volen arribar al màxim de públic possible i es fonamenten amb rumors, més o menys fiables que els mitjans tradicionals no poden donar fins que s'hagin contrastat".

Tot i que hagin estat estudiats i sotmesos a classificació, es barregen i costa classificar-los. En el què coincideixen és en dir que reprodueixen a petita escala el model de gestió de l'empresa periodística.

Segons informa Infoamerica.com, els confidencials digitals van rebre "amenaces" del El Pais i El Mundo perquè no continuessin fent el repàs diari a la premsa. La crítica als blogs, també segons els rumors, la va fer Pedro J. Ramírez en una editorial, "per no perdre la cursa d'Internet.

Més enllà de què els hi sembla a la premsa de pagament, els confidencials serveixen per dir, en veu baixa, certes notícies que no es posen a dalt de tot. Internet no és tan tirànic com d'altres, és incontrolable i tothom pot entrar. No cal gens de capital per opinar (parlant d'això, cal veure els blogs com aquest). La llibertat d'expressió es coneix amb els blogs. La veritat està als blogs? Potser sí, però molts d'ells estan afincats a la dreta política i per tant, no deixen de reflectir l'interès d'aquesta ideologia. Com diu Mercè Rodoreda: "La veritat és un mirall que s'ha trencat i tots en tenim un bocí". Conèixer tota la veritat... una utopia.

Per a més informació: http://www.infoamerica.org/confidenciales/confidenciales.htm

La importància dels fets

L'escrit que fa avui Juan José Millás a la contraportada del diari El Pais és molt bo. Sota el títol Qué bien, l'autor reflexiona sobre la importància dels fets en el periodisme i més concretament en la tornada del pont de maig que han celebrat algunes comunitats autònomes espanyoles.

L'autor fa una crítica a tots els periodistes per donar prioritat a les històries de les persones que estan en una retenció i no preocupar-se per els morts, la seva família i el què deixen enrere.

"En las últimas fiestas se mataron unas 40 personas (...) Pero la noticia de primera página fue lo que tuvimos que sufrir para darnos un chapuzón en la playa".

Crec que, enmig d'unes interessants dosis d'ironia, Millás ens proposa pensar i reflexionar sobre quines són les notícies importants. Parlant de les cues d'una família i un nen jugant a pilota mentre el trànsit no avança, no estem banalitzant les morts? No ho deixem en un segon pla, com diu Juan José Millás, per parlar d'una vessant humana... poc interessant? On és la notícia important? Estem cansats de saber que hi ha gent que mor a les carreteres, és tan habitual i comú que, com a periodistes, per no aborrir, hem de buscar altres focus d'atenció? Potser volem ignorar les morts i pintar el món perfecte i feliç en el que ens hem de submergir dia a dia com una espècie d'analgèsic per al sofriment? Al final per trobar l'ètica l'haurem de buscar al Google...

Salvar a l'espanyol Paco

El diari gratuït Què! (amb unes accions majoritàriament de Recoletos i un 30% de Godó) ha posat en marxa des de fa més de tres setmanes una campanaya per tal de salvar a un espanyol condemnat a mort a les Filipines. La història diu que la condemna a aquesta persona és totalment injusta i ja ha recollit més de 100.00 firmes per salvar-lo, on s'hi inclouen les de personatges famosos i de caps de la diplomàcia com el mateix Miguel Ángel Moratinos.

No vull dubtar de la bona voluntat del diari. Però em sona molt a una demosració del poder que té a la massa social el nou diari. Acabat de sortir al mercat (principis de gener del 2005), el diari està marcat per un sensacionalisme sobretot en els titulars de portada.

Redactors del Què!, confessen off the record, que no els agrada tan sensacionalisme. Caldrà veure quin és l'efecte que té el diari a la onada de l'EGM que es publiqui, la tirada de moment és de 220.000 exemplars a tota Espanya.

Més informació a: http://www.periodistadigital.com/periodismo/object.php?o=59351. On per cert, caldria dir al redactor Òscar Gutiérrez que el president del Congrés Espanyol es diu Manuel Marín i no Fernando.

Paco

El millor de ser estudiant

Aquest és l'eslògan que utilitza el diari El Pais per a la seva campanya d'implantació a les universitats. La campanya pretèn oferir el diari de manera grauïta durant dos mesos els dies feiners. A més, entre tots els participants es sortegen beques de fins a 6.000€.

La setmana passada la campanya va arribar a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autonòma de Barcelona. Es van trobar ja sense la taula - tanca publicitària que havien instal·lat el grup i que alguns membres del col·lectiu "Joves anti-tot" es van encarregar de desfenestrar a una margera pròxima a la biblioteca de comunicació i hemeroteca general.

Els diaris però, tenen un excés de tinta blava que els hi dóna un aire a "estoc mal editat" que es dóna als estudiants. Aquestes taques no deixarien vendre el producte als quiscos de tot el país. Total, els regalem intentant demostrar que ens estem aproximant a les noves generacions. Oh, que maco! Però crec que regalar productes defectuosos no és la millor manera d'aconseguir més públic. La promoció que feien de Sopes Litoral no crec que fos de lots amb sopa rància -suposo-.

Potser els senyor de El País pensen que els joves ens conformem amb tot (algú ha dit pisos de 30m2?) i que tan li fa que tinguin une taques de tinta blava, ja que cada dia fem religiosament la nostra cua on, no hi falta gent del col·lectiu de "Joves Anti-tot". Això sí que és un poema...

Tal dia farà mig any...

Telecinco ha complert el seu sisè mes consecutiu com a líder d'audiència. Mig any on la seva programació ha triomfat entre el públic i és líder quasi cada dia menys en comptades excepcions. És la seva regularitat al llarg de tot el dia el que li permet ostentar aquest títol. El punt feble principal és els informatius que tenen unes quotes de pantalla bastant modestes, sobretot si comparem amb la resta de la cadena i l'èxit que tenen els informatius a Antena 3 i a TVE-1. Els motius poden ser la programació poc seriosa que té al llarg del dia, que li treu credibilitat, que s'emetin mitja hora abans que la resta. Curiosament, són alguns dels que es consideren amb més credibilitat i respectat per l'audiència.

Els caps de setmana, la programació infantil no qualla i les pel·lícules de la tarda no tenen gaire bons resultats.

Dos punts febles de la cadena que és la més seguida arreu també a Catalunya, on TV3 continua perseguint el liderat. Tele5 - 21,3 % / TV3 - 20%.

Més informació a: http://www.avui.com/avui/diari/docs/index4.htm

Una tarda amb Josep Pernau

PERFIL DE JOSEP PERNAU

Un home mort i una dona plorant al seu costat. Per a tots, només és una fotografia més que recorda el què va ser la Guerra Civil Espanyola. Per a Josep Pernau, és la foto del seu pare mort per un bombardeig de les tropes nacionals i la seva mare, al costat plorant.

Aquesta és una història de la vida de Josep Pernau (Lleida, 1930), la seva experiència de cinquanta anys en el món del periodisme, està recollida a les seves memòries traduïdes ara al castellà -Memorias. Confieso que soy periodista (Editorial Roca-). Actualment jubilat, escriu la columna d’opinió Opus Mei cada dia a El Periódico de Catalunya, on ja ha publicat més de 5.000 articles. Està casat i té tres fills que diu que són els que l’ajuden amb la informàtica. La seva opinió marcada i seva vida han fet que Pernau escrigui escrits irònics sobre l’eutanàsia, el nou Papa Benet XVI i que ni s’immuti per les crítiques que rep tant des de fòrums d’Internet com a les cartes al director del mateix diari.

Ha estat degà del col·legi de periodistes de Catalunya, quan es va aprovar el codi deontològic de l’ofici. La tasca “de defensar l’ètica periodística” té una continuïtat amb el Consell de la Informació de Catalunya, d’on n’és president i on tots els seus membres hi col·laboren de manera desinteressada, aplicant sancions morals als que cometen errors.

Compromès amb l’ètica, les bones maneres i la llibertat d’expressió, ha rebut diferents premis i homenatges per part dels seus companys de professió. L’any 2002 va rebre el premi Josep Maria Lladó a la llibertat d’expressió.

Antoni Franco, director de El Periódico, el definia en un acte a Madrid com “el periodista de referència a Catalunya dels últims 30 anys” Recorda amb un somriure nostàlgic i irònic els temps de la transició i les amenaces que rebia per part de grups ultra de la dreta. No li importa llegir-les del seu llibre i citar-ho com si fossin acudits de temps passats.

Josep Pernau 2

Una tarda amb Josep Pernau

ENTREVISTA INDIRECTA A JOSEP PERNAU

Josep Pernau: una entrevista, una lliçó

Abans de respondre a una pregunta, Josep Pernau (Lleida, 1930) pensa la resposta. Buscant entre l’experiència de més de mig segle en el món del periodisme, les respostes flueixen transmetent serenor i unes argumentacions que es poden veure reflectides també en la seva columna diària a El Periódico de Catalunya, titulada Opus Mei. President del Consell de l’informació de Catalunya i degà del Col·legi de Periodistes quan es va aprovar el codi deontològic ha treballat en diferents mitjans de premsa escrita, alguns d’ells ja desapareguts.

Al seu pis al costat de l’Hospital Clínic, Josep Pernau ens rep i ens obra les portes de casa seva. Amb el temps, l’ambient guanya i tan entrevistat com entrevistadors conversem més tranquil·lament. Amb deu dècades a la professió, Pernau recorda els canvis que hi ha hagut en el periodisme des de la transició fins a l’actualitat: “Abans era a màquina i ara és amb ordinador. A la trancisió, mort el Franco, hi havia la tensió entre unes forces que volien que les coses continuessin igual i unes altres que volien que les coses canviessin”.

Pernau està satisfet com a periodista d’haver viscut aquell moment perquè “el moment informativament parlant era molt interessant”. Tot i això, afirma que va rebre moltes amenaces, que encara guarda en una carpeta. Ho explica com si fossin uns retalls qualsevol que recorda que van ser escrits entre el 1971 i el cop d’Estat del 23F, l’any 1981, amb una ironia que només li ha permès el pas del temps. Sorpresos i inquietats, veu el nostre interès i ens mostra unes amenaces que estan recollides en el seu llibre Memòries. D’Arbeca a l’Opus Mei, publicat per Edicions La Campana. “La pròxima vez que publique una falsedad le voy a decir lo que lo que haré. Lo primero será presentar la dimisión [...] y le pegaré cuatro hostias que se acordará de mí toda su vida”. Aquestes van ser les paraules que va dir per telèfon Joaquín Apestegui, un metge militar navarrès amb grau de general a Josep Pernau. Aquesta ironia que tenia, com diu ell: “ara puc fer broma, aquell dia del telèfon no”.

Pernau recorda que el cop d’Estat de Tejero “va anar del canto d’un duro” que no anés malament. Sobre l’intent d’agressió a Santiago Carrillo per part de grups ultra fa un mes en una llibreria de Madrid diu que és “molt salvatge”, però apunta: “Això és un problema a tot Europa: Haider a Àustria, Le Pen a França... hi ha un renaixement de l’extrema dreta. Aquí no es nota tant perquè molts estan dins del PP”.

Josep Pernau no consumeix premsa gratuïta. Se sorprèn al saber que diferents publicacions hagin acceptat posar publicitat en un titular canviant la lletra “m” per una “m”, logotip d’una importan companyia de telefonia mòbil. Sobre la premsa gratuïta, Pernau subratlla: “No crea addicció a la lectura dels mitjans. És informació pura i dura, sense prendre partit per res [...] els diaris gratuïts, els agafen la gent que no llegeixen premsa”. Per a ell, llegir el diari –de pagament- és “ una addició; tinc el mono de llegir el diari”. La premsa gratuïta creu que és “avorrida”, ja que per ell “un dels defectes de la premsa actual és que hi ha massa informació. Treu gèneres més treballats com la crònica i el reportatge, per posar-hi més informació pura i dura (...) es perden gèneres amb molta tradició. Potser avui Pla no hauria tingut diari on poder publicar”.

Josep Pernau creu que un bon periodista “hauria de tenir curiositat per tot [...], honestedat i fer les coses el màxim d’acord amb la seva consciència”. Precisament la consciència a més de l’ètica han sigut un dels grans temes als que Pernau ha dedicat part de la seva carrera com a periodista. Ex degà del col·legi dels periodistes de Catalunya i president del Consell de la Informació de Catalunya, entitat que segons les seves paraules “vetlla per el compliment de l’ètica en els mitjans. Rebem les queixes de la gent, i d’acord amb això es fa un dictamen donant o no la raó. La majoria de queixes que es reben són per ignorància o per treballar amb presses”. Preguntat per si això és a causa de l’increment de feines que ha de fer el periodista, Pernau afirma : “Aquest és el preu de les noves tecnologies. S’han perdut tres oficis: copista, caixista i corrector. A més de tot això, cal ser periodista. I això no té marxa enrere. Comprar una linotípia ara, seria per un museu”.

La conversa arriba en moments de confiança i aprofitem de la seva experiència per confessar-li els nostres problemes i dubtes sobre l’ensenyament del periodisme: la autocensura, el desencís, les poques possibilitats de canvi del món laboral, la precarietat d’aquest... Ho entén, però no sap què dir. Hi ha coses a les que no es pot donar resposta i sembla que aquesta n’és una. Ens comenta que va ser professor de periodisme a una escola de periodisme a la Via Augusta i després va donar classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i que de l’assignatura que feia: “Ara no en queda res”. Respecte si fa falta que la llicenciatura de periodisme sigui més transversal i abracés més camps del coneixement per saber una mica més de tot diu: “Forma part de la curiositat universal d’un periodista”. Tot i això ens afegeix: “El periodisme potser no calia que el fessin universitari”. Davant la nostra sorpresa – i ignorància – ens explica que hi va haver una discussió sobre si havia de ser llicenciatura o no: “Alguns creien que era demagògia convertir-la en universitària, abans hi havia escoles de periodisme i no fa tants anys d’això”. A més, apunta: “Té gran part d’ofici, per això s’aprèn i molts s’ho han deixat i tot i no tenir títol són grans professionals”.

Sense adonar-nos-en, ha passat més d’una hora. No ha rebutjat cap pregunta, no ens ha donat cap pressa, ens comenta que l’endemà marxa cap a Madrid a presentar la versió en castellà de les seves memòries que publica Editorial Roca amb el títol Memorias. Confieso que soy periodista. A la presentació, Antoni Franco, director del mitjà on publica, El Periódico de Catalunya, va afirmar: “Josep Pernau és el periodista de referència a Catalunya dels últims trenta anys”. Marxem agraïts amb Josep Pernau, no tan sols per atendre’ns al llarg de més d’una hora i contestar pacientment les nostres preguntes, sinó també per la lliçó que hem rebut, la que només pot oferir tota una vida dedicada al periodisme.

Una tarda amb Josep Pernau

Una tarda amb Josep Pernau

ENTREVISTA DIRECTA

Josep Pernau: “Potser avui Pla no tindria diari on poder publicar”

Josep Pernau, ex degà del Col·legi de Periodistes parla sobre els canvis que ha vist dins el periodisme, amb més de mig segle en l’ofici.

Vostè que, tot i estar jubilat encara treballa en un diari, quines diferències veu entre el periodisme de la transició fins ara?

No té res a veure perquè canvia tot, fins i tot la manera de fer-la: abans era a màquina i ara és amb ordinador. A la transició, mort el Franco, hi ha la tensió entre unes forces que volen que les coses continuïn com si Franco visqués, i unes altres que volen que les coses canviïn. El moment informativament parlant és molt interessant. Però hi ha molts perills, té moltes amenaces, jo en tinc una carpeta plena, dient de matar-me..

(gest de sorpresa)

Sí, home sí! (riu). Van ser des del 1971 fins més o menys el 23F. Malgrat tot, es veia que les coses anaven canviant a poc a poc fins que arriba la Constitució el 1978. Però l’any 1981 hi ha el 23F, un intent d’involució. Tot i això, aquell temps va valer la pena viure’l. Era bonic perquè veies com anava canviant tot.

Com ho vivia?

El Correo em va posar un escorta. En una altra ocasió, em va trucar una persona que es deia Ruiz dient que era molt amic meu i que sabia d’uns amics seus joves “que tenien ganes de gresca” i que jo millor que marxés cap a França, a veure una d’aquelles pel·lícules “que a vosotros os gustan”. I un dia ho vaig explicar al diari i entre dos o tres em van acompanyar fins a casa.

I què li sembla que ara s’hagi produït un intent d’agressió a Santiago Carrillo per un grup ultra?

És molt salvatge. Però això és un problema a tot Europa: Haider a Àustria, Le Pen a França... hi ha un renaixement de l’extrema dreta. Aquí no es nota tant perquè molts estan dins del PP, més val que estiguin allà que aixecant banderes. Comença a ser preocupant. Ara, però, ha agafat els cossos de seguretat distrets, ningú s’ho esperava això.

Blogs, la facilitat amb què es llancen opinions... el periodisme està perdent seriositat?

Un dels defectes de la premsa actual és que hi ha massa informació. Treu gèneres més treballats, com la crònica i el reportatge, per posar-hi més informació pura i dura. Les noves tecnologies ho han accentuat: amb el tsunami: les fotos arriben amb poques hores. Això fa que s’acumuli molta quantitat d’informació i fa que es perdin gèneres amb molta tradició. Potser avui Pla no tindria diari on publicar. Hi ha massa fets, allò de que els diaris necessiten omplir és fals, no hi ha cap problema per omplir, el problema és seleccionar. Això fa els diaris avorrits. Aquests gèneres són els que creen adicció. A un li agrada el comentarista divertit, a l’altre l’opinió atrapant... sinò és molt avorrit... això és la premsa gratuïta. Només publica informació, no hi ha cap comentari ni opinió.

Quina és la seva opinió de la premsa gratuïta?

No crec que li faci mal a la premsa de pagament. No crea addicció a la lectura dels mitjans. És informació pura i dura, sense prendre partit per res. La gent compra els diaris perquè l’hi agrada alguna cosa. Els diaris gratuïts, els agafen la gent que no llegeixen premsa. Crearà hàbit de lectura? Ells diuen que sí, jo tinc els meus dubtes. La premsa gratuïta, si la gent no la llegeix no passa res, jo tinc el mono de llegir el diari.

Vostè que ha estat mestre de periodistes, què creu que ha de tenir un bon periodista?

Primer de tot, ha de tenir curiositat per tot. La curiositat ha de ser universal, potser et toca treballar a esports i no es pot dir: “no m’agrada”. Després honestedat i fer les coses el màxim d’acord amb la teva consciència.

Consciència com en el cas de l’ètica?

Jo sóc el president del Consell de la Informació de Catalunya, que vetlla per el compliment de l’ètica en els mitjans. Rebem queixes de la gent, i d’acord amb això es fa un dictamen donant o no la raó. La majoria de queixes que es reben, és per ignorància o per treballar amb presses.

Per exemple...

No hi ha immigrants il·legals, hi ha immigrants sense papers o indocumentats. En aquest cas hi ha hagut tantes queixes que SOS Racisme ho podria fer amb multicopista!

Potser també ara el periodista té més feines a fer...

Aquest és el preu de les noves tecnologies. S’han perdut tres oficis: copista, caixista i corrector. A més de tot això, cal ser periodista. I això no té marxa enrere. Comprar una linotípia ara, seria per un museu.

I no es podria calmar una mica, almenys trobar una mica d’equilibri?

No. Mira, jo vaig ser professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, jo tenia una assignatura de la que ara no en queda res...

I com a antic professor, què li semblen les assignatures què es fan, creu que caldria que no es basés tant els mitjans de comunicació sinó en saber una mica de tot?

Això forma part del què et deia de la curiositat universal. El periodisme potser no calia que el fessin universitari...

Com que no?

Aquí hi ha hagut un debat, alguns creien que era demagògia convertir-la en universitari, abans només hi havia escoles de periodisme i no fa tants anys d’això.

Vostè pensa que el periodisme com a carrera... no cal?

Potser l’han omplert de matèria per fer-la universitària. Té gran part d’ofici, per això s’aprèn treballant i molts s’ho han deixat i tot i no tenir títol són grans professionals.

Josep Pernau