Una tarda amb Josep Pernau

ENTREVISTA DIRECTA

Josep Pernau: “Potser avui Pla no tindria diari on poder publicar”

Josep Pernau, ex degà del Col·legi de Periodistes parla sobre els canvis que ha vist dins el periodisme, amb més de mig segle en l’ofici.

Vostè que, tot i estar jubilat encara treballa en un diari, quines diferències veu entre el periodisme de la transició fins ara?

No té res a veure perquè canvia tot, fins i tot la manera de fer-la: abans era a màquina i ara és amb ordinador. A la transició, mort el Franco, hi ha la tensió entre unes forces que volen que les coses continuïn com si Franco visqués, i unes altres que volen que les coses canviïn. El moment informativament parlant és molt interessant. Però hi ha molts perills, té moltes amenaces, jo en tinc una carpeta plena, dient de matar-me..

(gest de sorpresa)

Sí, home sí! (riu). Van ser des del 1971 fins més o menys el 23F. Malgrat tot, es veia que les coses anaven canviant a poc a poc fins que arriba la Constitució el 1978. Però l’any 1981 hi ha el 23F, un intent d’involució. Tot i això, aquell temps va valer la pena viure’l. Era bonic perquè veies com anava canviant tot.

Com ho vivia?

El Correo em va posar un escorta. En una altra ocasió, em va trucar una persona que es deia Ruiz dient que era molt amic meu i que sabia d’uns amics seus joves “que tenien ganes de gresca” i que jo millor que marxés cap a França, a veure una d’aquelles pel·lícules “que a vosotros os gustan”. I un dia ho vaig explicar al diari i entre dos o tres em van acompanyar fins a casa.

I què li sembla que ara s’hagi produït un intent d’agressió a Santiago Carrillo per un grup ultra?

És molt salvatge. Però això és un problema a tot Europa: Haider a Àustria, Le Pen a França... hi ha un renaixement de l’extrema dreta. Aquí no es nota tant perquè molts estan dins del PP, més val que estiguin allà que aixecant banderes. Comença a ser preocupant. Ara, però, ha agafat els cossos de seguretat distrets, ningú s’ho esperava això.

Blogs, la facilitat amb què es llancen opinions... el periodisme està perdent seriositat?

Un dels defectes de la premsa actual és que hi ha massa informació. Treu gèneres més treballats, com la crònica i el reportatge, per posar-hi més informació pura i dura. Les noves tecnologies ho han accentuat: amb el tsunami: les fotos arriben amb poques hores. Això fa que s’acumuli molta quantitat d’informació i fa que es perdin gèneres amb molta tradició. Potser avui Pla no tindria diari on publicar. Hi ha massa fets, allò de que els diaris necessiten omplir és fals, no hi ha cap problema per omplir, el problema és seleccionar. Això fa els diaris avorrits. Aquests gèneres són els que creen adicció. A un li agrada el comentarista divertit, a l’altre l’opinió atrapant... sinò és molt avorrit... això és la premsa gratuïta. Només publica informació, no hi ha cap comentari ni opinió.

Quina és la seva opinió de la premsa gratuïta?

No crec que li faci mal a la premsa de pagament. No crea addicció a la lectura dels mitjans. És informació pura i dura, sense prendre partit per res. La gent compra els diaris perquè l’hi agrada alguna cosa. Els diaris gratuïts, els agafen la gent que no llegeixen premsa. Crearà hàbit de lectura? Ells diuen que sí, jo tinc els meus dubtes. La premsa gratuïta, si la gent no la llegeix no passa res, jo tinc el mono de llegir el diari.

Vostè que ha estat mestre de periodistes, què creu que ha de tenir un bon periodista?

Primer de tot, ha de tenir curiositat per tot. La curiositat ha de ser universal, potser et toca treballar a esports i no es pot dir: “no m’agrada”. Després honestedat i fer les coses el màxim d’acord amb la teva consciència.

Consciència com en el cas de l’ètica?

Jo sóc el president del Consell de la Informació de Catalunya, que vetlla per el compliment de l’ètica en els mitjans. Rebem queixes de la gent, i d’acord amb això es fa un dictamen donant o no la raó. La majoria de queixes que es reben, és per ignorància o per treballar amb presses.

Per exemple...

No hi ha immigrants il·legals, hi ha immigrants sense papers o indocumentats. En aquest cas hi ha hagut tantes queixes que SOS Racisme ho podria fer amb multicopista!

Potser també ara el periodista té més feines a fer...

Aquest és el preu de les noves tecnologies. S’han perdut tres oficis: copista, caixista i corrector. A més de tot això, cal ser periodista. I això no té marxa enrere. Comprar una linotípia ara, seria per un museu.

I no es podria calmar una mica, almenys trobar una mica d’equilibri?

No. Mira, jo vaig ser professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, jo tenia una assignatura de la que ara no en queda res...

I com a antic professor, què li semblen les assignatures què es fan, creu que caldria que no es basés tant els mitjans de comunicació sinó en saber una mica de tot?

Això forma part del què et deia de la curiositat universal. El periodisme potser no calia que el fessin universitari...

Com que no?

Aquí hi ha hagut un debat, alguns creien que era demagògia convertir-la en universitari, abans només hi havia escoles de periodisme i no fa tants anys d’això.

Vostè pensa que el periodisme com a carrera... no cal?

Potser l’han omplert de matèria per fer-la universitària. Té gran part d’ofici, per això s’aprèn treballant i molts s’ho han deixat i tot i no tenir títol són grans professionals.

Josep Pernau