Torna-la a tocar, ......... tu
internacional/ EL MISTERI DEL PIANISTA AMNÈSIC
Un gran enigma del qual els mitjans de comunicació ens n'han fet partíceps. Ens hem vist immersos en un culebrot per saber qui coi és aquest home. La situació recorda la pel·lícula K-Pax, on Kevin Spacey és un autèntic crack en astrologia però ningú sap d'on ha sortit. Vaja que tot i que ja han sortit diferents suposicions de qui pot ser, no li podem posar encara una etiqueta per saber qui és. Un home que segurament ja tindrà la vida solucionada perquè tothom vol saber ara mateix com toca el piano aquest pianista amnèsic.
Però anem a ser dolents. Altres vegades els mitjans ens han empatxat amb certes històries que en el fons tampoc n'hi havia per tant. Si la memòria no em falla, quan hi havia Pinochet molt greu al Regne Unit (i que després es va revifar a l'arribar a l'aeroport de Xile), es va instal·lar a la capital una casa amb les parets transparents on es veia sempre el què feia la noia. No sé si ara passa el mateix i hi ha un escàndol per ocupar-nos-en i fer passar per alt. Jo crec que ara venim d'un temps en què sense Papes morts i proclamats, sense eleccions al Regne Unit, cal emplenar pàgines. Aquest home pot deixar de tocar les notes del mateix piano perquè ha estat afortunat amb una època relaxada per l'actualitat.
Torna-la a tocar, ......... tu

1 Comments:
Molt bones!
Personalment penso que aquesta història ha estat publicada perquè la gent té set d'històries romàntiques, d'històries que toquin, d'històries que enterneixin... hi ha una part de la realitat que ens està vetada als éssers normals, és aquella part romàntica reservada només a aquell que és o prou valent com per inventar-se-la, o prou afortunat per viure-la. Tard o d'hora el temps i l'espai ens sotmeten inhexorablement a la rutina. Històries com aquesta són les que fan que no perdem l'esperança en aquell quelcom especial que anhelem, que se'ns promet i que s'assoleix en comptades ocasions, durant petits instants, amb petits detalls...
També éssent malpensats, vaig llegir un comentari a un blog que em va agradar moltíssim de la Irene Desumbila (http://rock.blogia.com) en el que insinua que el noi aquest podria haver estat capaç d'inventar-se tota la seva història per donar-se a conèixer, per poder transmetre el seu art. Bé, tot i que trobo el seu comentari molt interessant personalment prefereixo aferrar-me a la idea que aquest tipus realment ha viscut la seva història. Tant per ell -perquè tard o d'hora se n'adonarà que ha assolit akell petit instant, probablement l'instant en el que se li va permetre tornar a tocar i que li permetrà seguir tocant sempre- com per mi, perquè són aquestes petites històries, aquests petits contes farcits de misteri els que em fan creure que, realment, tard o d'hora apareixerà un estímul que em desperti de la letàrgia en la que, últimament, estic sotmesa; que tard o d'hora apareixerà aquell petit detall...
By
Anònim, at 10:22 p. m.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home