Crònica Sant Jordi

El primer Sant Jordi d'un immigrant
Dolça Catalunya, pàtria del meu cor
En Cèsar viu les activitats de la festivitat del 23 d’abril

Les roses són, amb els llibres, les protagonistes de la festa.

En César va arribar el setembre de l’Equador i s’ha establert a Ripoll amb la seva dona, la Mònica, i les dues filles del matrimoni: la Carmen i la Jessica. Passegen a principis de la tarda pel casc antic de Ripoll encuriosits sobre la diada del llibre i la rosa.

En aquesta franja horària els carrers descansen del matí. Coincidint amb el mercat setmanal, el matí ha estat molt atrafegat. Enmig de llibres i de roses, es para a xerrar amb l’Edmundo. L’Edmundo està a la parada del col·lectiu Obrim els Ulls, que organitza anualment la festa de la diversitat. Enguany, per fer créixer la festa, han muntat una parada per recaptar fons. Enmig de roses, han posat uns quants llibres que posen sobre la taula el fenomen de la immigració i una selecció de literatura on apareixen d’una manera o altre, immigrants. “Hem triat llibres que serveixin per conscienciar la gent sobre la immigració”, segons afirma Ramon Musach, secretari del col·lectiu Obrim els Ulls i segueix: “El què volem amb aquesta parada és que els nouvinguts es familiaritzin amb el català i la gent d’aquí”. A part d’ell i l’Edmundo, a la parada hi ha l’Abdul·lah, que va conèixer a l’Edmundo a través de les reunions que fa el col·lectiu cada setmana. L’Edmundo està bastant avorrit: “A aquesta hora la gent dorm o està fent la sobretaula i a més avui fa molta calor”. Tot i els pocs ànims estan contents de les vendes, sobretot de les roses ja que els llibres costen més de vendre: “No són molt coneguts i només agraden a la gent interessada en el tema dels immigrants”.

En César i família van cap al carrer Sant Pere, l’equivalent local a les Rambla de Barcelona (salvant les distàncies), la primera parada que troben és la del parvulari de la Carmen, de només tres anys. Cada any, el parvulari Daina organitza la seva parada on ven només llibres infantils. Allà hi ha la professora de la Carmen, l’Eva, que els dóna una rosa. Les roses que dóna el col·legi són fetes amb paper de seda. En Cèsar fa cara de sorprès i l’Eva li explica que es una tradició del col·legi: “Normalment anem amb tots els nens de l’escola amb un drac molt gran de cartró i repartim roses entre la gent, però aquest any ha caigut en dissabte i com que no hi ha classe, no ho hem fet”. L’Eva els proposa acudir a la Plaça de la Llibertat (que fins fa poc es deia Plaça Espanya, però que col·loquialment era coneguda com la Plaça dels Porcs). Allà la Biblioteca Municipal Lambert Mata, organitza una edició especial de l’Hora del Conte dedicada a la llegenda de Sant Jordi. Com que no tenen plans, en Cèsar i la Mònica decideixen anar-hi. Volen anar-hi a través del Carrer Sant Pere, però ara hi ha molta més gent. Les dues grans llibreries del poble s’han situat a escassos metres i concentren molta gent que busquen llibres: el de Cuina per solters, el Codi da Vinci, les Memòries de Sara Montiel, etcètera. Per tal de no arribar tard, decideixen passar per un carreró del casc antic on hi ha un escàs metre i mig entre paret i paret. El carrer de Sant Jaume (a aquest carrer no se li ha canviat el nom, de moment) desprèn una forta pudor, motiu pel qual la Carmen es posa a córrer. Quan el carrer s’acaba i desemboca en un de més gran, quasi s’entrebanca amb la parada de l’associació RIP, on només hi ha llibres d’autors ripollesos, entre ells el del seu president, Jordi Remolins. Només la Mònica mostra una mica d’interès pels escassos vint títols que hi ha sobre la taula. Decideix complir amb la tradició catalana i li compra al Cèsar el llibre A cada casa n’hi ha un de Josep Mora, unes memòries sobre els anys 30 a la Plaça Gran de Ripoll que han sortit publicades aquest any.

La llegenda de Sant Jordi només la coneix la Carmen perquè l’altre dia li va explicar a classe la seva professora, l’Eva. Per a la resta de la família és nova, ja que la Jessica fa quart d’ESO i com ella diu: “A aquesta edat els professors no expliquen contes, només cuentos”. Mentre la Jessica fa aquesta reflexió, la representació teatral comença amb una companyia formada per un home adult i dos ajudants que tenen uns 12 anys. De cop, Zapatero i Aznar surten enmig de l’obra. Zapatero fa de sabater i Aznar de dolent. L’obra que pretén inculcar valors als més petits fa més gràcia a adults que als nens. Un cop acabada l’obra, comença a fosquejar i tots estan una mica cansats. Decideixen tornar cap a casa, un pis cèntric de lloguer que dóna al Ter i que té uns 45 metres quadrats. Però, passant per una parada de llibres, la Jessica recorda que necessita comprar les Obres Completes de Jacint Verdaguer, l’últim llibre que s’ha de llegir per l’assignatura de català. És per ella una de les assignatures més difícils: “S’assembla amb el castellà i l’entenc bastant bé, però faig moltes faltes d’ortografia sobretot amb els accents”. En César torna cap a casa fullejant el llibre. Si s’hi fixa descobrirà el poema de l’Emigrant, un text que parla del viatge invers al que ha fet ell. Ironies de la vida.