Una tarda amb Josep Pernau

PERFIL DE JOSEP PERNAU

Un home mort i una dona plorant al seu costat. Per a tots, només és una fotografia més que recorda el què va ser la Guerra Civil Espanyola. Per a Josep Pernau, és la foto del seu pare mort per un bombardeig de les tropes nacionals i la seva mare, al costat plorant.

Aquesta és una història de la vida de Josep Pernau (Lleida, 1930), la seva experiència de cinquanta anys en el món del periodisme, està recollida a les seves memòries traduïdes ara al castellà -Memorias. Confieso que soy periodista (Editorial Roca-). Actualment jubilat, escriu la columna d’opinió Opus Mei cada dia a El Periódico de Catalunya, on ja ha publicat més de 5.000 articles. Està casat i té tres fills que diu que són els que l’ajuden amb la informàtica. La seva opinió marcada i seva vida han fet que Pernau escrigui escrits irònics sobre l’eutanàsia, el nou Papa Benet XVI i que ni s’immuti per les crítiques que rep tant des de fòrums d’Internet com a les cartes al director del mateix diari.

Ha estat degà del col·legi de periodistes de Catalunya, quan es va aprovar el codi deontològic de l’ofici. La tasca “de defensar l’ètica periodística” té una continuïtat amb el Consell de la Informació de Catalunya, d’on n’és president i on tots els seus membres hi col·laboren de manera desinteressada, aplicant sancions morals als que cometen errors.

Compromès amb l’ètica, les bones maneres i la llibertat d’expressió, ha rebut diferents premis i homenatges per part dels seus companys de professió. L’any 2002 va rebre el premi Josep Maria Lladó a la llibertat d’expressió.

Antoni Franco, director de El Periódico, el definia en un acte a Madrid com “el periodista de referència a Catalunya dels últims 30 anys” Recorda amb un somriure nostàlgic i irònic els temps de la transició i les amenaces que rebia per part de grups ultra de la dreta. No li importa llegir-les del seu llibre i citar-ho com si fossin acudits de temps passats.

Josep Pernau 2