Una tarda amb Josep Pernau

ENTREVISTA INDIRECTA A JOSEP PERNAU

Josep Pernau: una entrevista, una lliçó

Abans de respondre a una pregunta, Josep Pernau (Lleida, 1930) pensa la resposta. Buscant entre l’experiència de més de mig segle en el món del periodisme, les respostes flueixen transmetent serenor i unes argumentacions que es poden veure reflectides també en la seva columna diària a El Periódico de Catalunya, titulada Opus Mei. President del Consell de l’informació de Catalunya i degà del Col·legi de Periodistes quan es va aprovar el codi deontològic ha treballat en diferents mitjans de premsa escrita, alguns d’ells ja desapareguts.

Al seu pis al costat de l’Hospital Clínic, Josep Pernau ens rep i ens obra les portes de casa seva. Amb el temps, l’ambient guanya i tan entrevistat com entrevistadors conversem més tranquil·lament. Amb deu dècades a la professió, Pernau recorda els canvis que hi ha hagut en el periodisme des de la transició fins a l’actualitat: “Abans era a màquina i ara és amb ordinador. A la trancisió, mort el Franco, hi havia la tensió entre unes forces que volien que les coses continuessin igual i unes altres que volien que les coses canviessin”.

Pernau està satisfet com a periodista d’haver viscut aquell moment perquè “el moment informativament parlant era molt interessant”. Tot i això, afirma que va rebre moltes amenaces, que encara guarda en una carpeta. Ho explica com si fossin uns retalls qualsevol que recorda que van ser escrits entre el 1971 i el cop d’Estat del 23F, l’any 1981, amb una ironia que només li ha permès el pas del temps. Sorpresos i inquietats, veu el nostre interès i ens mostra unes amenaces que estan recollides en el seu llibre Memòries. D’Arbeca a l’Opus Mei, publicat per Edicions La Campana. “La pròxima vez que publique una falsedad le voy a decir lo que lo que haré. Lo primero será presentar la dimisión [...] y le pegaré cuatro hostias que se acordará de mí toda su vida”. Aquestes van ser les paraules que va dir per telèfon Joaquín Apestegui, un metge militar navarrès amb grau de general a Josep Pernau. Aquesta ironia que tenia, com diu ell: “ara puc fer broma, aquell dia del telèfon no”.

Pernau recorda que el cop d’Estat de Tejero “va anar del canto d’un duro” que no anés malament. Sobre l’intent d’agressió a Santiago Carrillo per part de grups ultra fa un mes en una llibreria de Madrid diu que és “molt salvatge”, però apunta: “Això és un problema a tot Europa: Haider a Àustria, Le Pen a França... hi ha un renaixement de l’extrema dreta. Aquí no es nota tant perquè molts estan dins del PP”.

Josep Pernau no consumeix premsa gratuïta. Se sorprèn al saber que diferents publicacions hagin acceptat posar publicitat en un titular canviant la lletra “m” per una “m”, logotip d’una importan companyia de telefonia mòbil. Sobre la premsa gratuïta, Pernau subratlla: “No crea addicció a la lectura dels mitjans. És informació pura i dura, sense prendre partit per res [...] els diaris gratuïts, els agafen la gent que no llegeixen premsa”. Per a ell, llegir el diari –de pagament- és “ una addició; tinc el mono de llegir el diari”. La premsa gratuïta creu que és “avorrida”, ja que per ell “un dels defectes de la premsa actual és que hi ha massa informació. Treu gèneres més treballats com la crònica i el reportatge, per posar-hi més informació pura i dura (...) es perden gèneres amb molta tradició. Potser avui Pla no hauria tingut diari on poder publicar”.

Josep Pernau creu que un bon periodista “hauria de tenir curiositat per tot [...], honestedat i fer les coses el màxim d’acord amb la seva consciència”. Precisament la consciència a més de l’ètica han sigut un dels grans temes als que Pernau ha dedicat part de la seva carrera com a periodista. Ex degà del col·legi dels periodistes de Catalunya i president del Consell de la Informació de Catalunya, entitat que segons les seves paraules “vetlla per el compliment de l’ètica en els mitjans. Rebem les queixes de la gent, i d’acord amb això es fa un dictamen donant o no la raó. La majoria de queixes que es reben són per ignorància o per treballar amb presses”. Preguntat per si això és a causa de l’increment de feines que ha de fer el periodista, Pernau afirma : “Aquest és el preu de les noves tecnologies. S’han perdut tres oficis: copista, caixista i corrector. A més de tot això, cal ser periodista. I això no té marxa enrere. Comprar una linotípia ara, seria per un museu”.

La conversa arriba en moments de confiança i aprofitem de la seva experiència per confessar-li els nostres problemes i dubtes sobre l’ensenyament del periodisme: la autocensura, el desencís, les poques possibilitats de canvi del món laboral, la precarietat d’aquest... Ho entén, però no sap què dir. Hi ha coses a les que no es pot donar resposta i sembla que aquesta n’és una. Ens comenta que va ser professor de periodisme a una escola de periodisme a la Via Augusta i després va donar classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i que de l’assignatura que feia: “Ara no en queda res”. Respecte si fa falta que la llicenciatura de periodisme sigui més transversal i abracés més camps del coneixement per saber una mica més de tot diu: “Forma part de la curiositat universal d’un periodista”. Tot i això ens afegeix: “El periodisme potser no calia que el fessin universitari”. Davant la nostra sorpresa – i ignorància – ens explica que hi va haver una discussió sobre si havia de ser llicenciatura o no: “Alguns creien que era demagògia convertir-la en universitària, abans hi havia escoles de periodisme i no fa tants anys d’això”. A més, apunta: “Té gran part d’ofici, per això s’aprèn i molts s’ho han deixat i tot i no tenir títol són grans professionals”.

Sense adonar-nos-en, ha passat més d’una hora. No ha rebutjat cap pregunta, no ens ha donat cap pressa, ens comenta que l’endemà marxa cap a Madrid a presentar la versió en castellà de les seves memòries que publica Editorial Roca amb el títol Memorias. Confieso que soy periodista. A la presentació, Antoni Franco, director del mitjà on publica, El Periódico de Catalunya, va afirmar: “Josep Pernau és el periodista de referència a Catalunya dels últims trenta anys”. Marxem agraïts amb Josep Pernau, no tan sols per atendre’ns al llarg de més d’una hora i contestar pacientment les nostres preguntes, sinó també per la lliçó que hem rebut, la que només pot oferir tota una vida dedicada al periodisme.

Una tarda amb Josep Pernau