Memòria de peix
la falta de memòria/
EFEVERSÈNCIA
Diuen que els peixos tenen un temps de retenció de tres segons. Amb tres segons, s'obliden del que acaba de passar.
I els humans, no som si fa no fa el mateix. Sí que tenim memòria (sobretot pel què ens interessa), però hi ha coses que es perden. El cas del pianista amnèsic del que ens en vam fer ressó... algú es preocupa per ell? Algú es recorda d'ell? Sembla doncs que ara ja ha passat tot i que hem de mirar cap a altres bandes (cap a Sadam Hussein en calçotets, per exemple).
La quantitat d'informació que hi ha al món i que cada cop tenim més a l'abast, provoca que les històries hagin de canviar, com si seguissin el ritme que portem a la vida. Necessitem històries noves constantment sense temps per reflexionar. Sembla que tots correm darrere una bola de neu que ens persegueix, a cada minut més grossa, a cada minut més difícil de parar, a cada minut més a prop d'engolir-nos.
Potser això que pot semblar a simple comentari de pel·lícula de por d'Stanley Kubrick, pot tenir unes conseqüències desastroses. Aquesta amnèsia (que crec que en molts casos és voluntària), ens pot portar als errors garrafals del passat, uns errors com neonazisme o en en un altre camp (o potser no) el de les dues Espanyes crispdades i irreconiliables. Haurem de fer un repartiment massiu de cues de pansa arreu abans no sigui massa tard... més ens val.
posted by Jorx at
5:33 p. m.
2 Comments:
Amb el temps les persones ens hem anat acostumant als canvis bruscos i constants de l'actualitat i aquesta paraula: "Actualitat" sembla que porti dins seu una llaarga llista de fets diferents que han de succeir-se com més ràpid millor per semblar que vivim al ritme correcte. I si ens parem a pensar, l'efecte és el contrari, com més allau de noticies rebem, menys fets retenim a la memòria i ens convertim en esclaus dels canvis, de la infidelitat al: i dema? i vivim absorts en secuencies fredes(cada vegada més fredes)de morts, guerres, naixements, casaments i celebracions com si tot estigues al mateix sac i pogués ser vist amb la mateixa inexpresivitat de qui ho veu tot banal.Busquem emocions fortes que passen a ser caramels tous en uns segons. Busquem veure en trossos de celulosa tot, absolutament tot, el que passa en el mateix moment en que ho rebem.Tot es redueix a imatges, lletres i veus que no produeixen res més que un silenci espectant, que cau en rebre una noticia massa evident, neutral o tòpica.Ens anem tornant poc a poc un pèl més durs davant la realitat i ja no recordem el desastre del prestige ni les manifestacions massives contra la guerra ni tan sols les families amb les que ens vam solidaritzar del sud-est asiàtic. I si no recordem fets de fa messos i poc més d'un any, com podrem recordar el que va passar fa dècades, tan o més important que l'ara. La informació creix i creix estrepitosament i seguim un ritme frenètic. On ens portarà?Qui sap, potser ho haurem de veure en els diaris de demà.
By
Elle, at 11:36 p. m.
Un dia vaig tenir la oportunitat de llegir un conte -ara no recordo de qui, molt lleig per part meva perquè sí que recordo que era algú conegut- que explicava la vida d'un home que ho recordava tot sempre. Recordava els petits detalls, recordava les històries, les paraules, els gestos, recordava els esdeveniments, les reaccions, la repetició dels errors, la seva superació... aquell home va embogir. I si no recordo malament es va acabar suïcidant.
A veure, la volatibilitat de la memòria és una cosa que hem d'acceptar perquè és així. Estem sotmesos a un fluxe imparable de milers i milers d'informacions amb les que ens sorprenem, que assaborim i que després, com tot, defequem. La informació ens refresca les mans per, al cap de dos segons, escapar-nos dels dits.
Necessitem històries noves perquè sóm individus àvids de noves idees, de noves excuses, de nous problemes...però ens avorreixen aviat, de seguida hi ha alguna altra cosa que ens crida més l'atenció, i ens despreocupem d'allò que potser ens va provocar un somriure.
El problema és que la informació és un producte de mercat. Sempre se'ns oferiran noves informacions perquè deixem de consumir les altres. No interessa que les coses es recordin massa temps i nosaltres, fulles caduques, ens deixem portar pel corrent del riu.
Com canviar-ho? Com evitar oblidar aquelles coses que poden realment perjudicar-nos? La responsabilitat és individualment nostra. A més, mirant-ho fredament, com recordar, sentir, patir i intentar millorar tot allò que ens han explicat? Acabariem quedant-nos sense vida. Evidentment que s'han de tenir en compte les desgràcies històriques, però al seu temps. S'ha de preservar la memòria però no de manera compulsiva. Davant de tot s'ha d'assegurar la tranquilitat i l'equilibri.
Parlàveu de les víctimes del sud-est asiàtic. Enviem diners cada dia? Ens traslladem allà i ajudem? Quants de nosaltres seriem capaços de fer-ho? I, per molt que recordem els desastres, per molt que siguem contraris a les guerres, serem capaços d'impedir-ne una de nova sense sotmetre'ns a allò que ens pot manllevar la pau?
Realment és un tema complicat, però necessitem de la fredor per sobreviure. No podem commoure'ns per tot i en tot moment. Cal, però, tenir present allò que els nostres passats no han fet tan bé com haurien pogut i lluitar perquè no passi. Encara que no aconseguim canviar el món, no hauriem d'escatimar forces per defensar allò que creiem i allò que estimem.
M'agradaria acabar amb una frase que vaig llegir fa temps, tampoc recordo l'autor -mmm..parlàvem de la memòria de peix?- però sempre m'ha agradat i sempre m'ha omplit el pit:
"Si el darrer dia no et troba vencedor, almenys que et trobi lluitant"
By
Anònim, at 10:10 a. m.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home