Es trenca la màgia

històric/ "GOLA PROFUNDA" ES TREU LA MÀSCARA

imatge actual i antiga de Mark Felt, "Gola Profunda".

Font: telenoticies.com

Era una història amb molt d'encant i de misteri. Qui va enfonsar a Nixon? Qui filtrava la informació a Bernstein i Woodward ha donat la cara després de molts anys. Mark Felt, el número dos de l'FBI va ser el que va dir als dos periodistes del Washington Post que "seguissin la pista dels diners". Bernstein i Woodward van jurar no dir qui era la persona fins que es morís. Tot i això, ha sigut el mateix Felt el que ha donat la cara, just quan ningú s'ho esperava. S'havia dit en els últims mesos que a "Gola Profunda" (intentant respectar la llengua, però Garganta Profunda sona millor) li quedaven pocs mesos de vida. Però en l'últim sospir, Felt ha decidit explicar un secret que no coneixia ni la seva família. Perquè?

[EL REPARTIMENT DEL PASTÍS]

Sembla que per qüestió de diners s'ha decidit a parlar. Escriure ell mateix el llibre o si més no, vendre els drets perquè algú en faci les memòries o una pel·lícula (que resoldria l'enigma pendent a Tots els homes del president, on els actors principals eren Robert Redford i Dustin Hoffman). I això estronca els plans d'un dels periodistes, Woodward que ja tenia apunt un llibre revelant la història per quan es morís. Tot sembla que era per diners i ara comença aquesta disputa, tot per trencar la màgia.

[LLEIAL O TRAIDOR]

Amb quina imatge ens hem de quedar de Mark Felt? La de la l'home que va fer caure a un president corrupte dels Estats Units -Nixon- que feia espionatge polític als demòcrates o qui tenint un càrrec important (número 2 de l'FBI) va trair a la seva ètica professional de callar i la responsabilitat que té? Una pregunta semblant, a molta distància, de la que ens vam haver de plantejar davant Enric Marco i els seus contes de realitat.

[ENIGMES PENDENTS]

Ahir em va venir el cap quins són els altres secrets que queden per descobrir. Les meves limitacions no em permetien contestar, però m'he trobat un article a El Periodista Digital que en posava sobre la taula uns quants: l'assassí de Kennedy, la recepta de la Coca-cola i altres dos de poc nivell relacioants amb Harry Potter i Ronaldo. Tot pensant, me n'ha vingut un al cap, l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran el 28 de juny de 1914, que prenia la metxa a la Primera Guerra Mundial. El jove nacionalista ho va fer de motu propi o va ser pagat per altres potències amb set de guerra? Sigui quina sigui la resposta, crec que ja res em sorprendria.

_______________

Gola profunda

Vueve, a casa vuelve...

televisió/ ÀNGELS BARCELÓ TORNA A TV3 PER FER UN PROGRAMA INFORMATIU SETMANAL

La periodista catalana ha estat vinculada des del 1997 a la cadena privada de televisió. Ara, vuit anys més tard decideix tornar a TV3, la cadena on havia estat fins llavors. No torna per fer un informatiu, sinó per portar endavant un programa informatiu setmanal. Diu la periodista que després de 22 anys presentant informatius vol canviar d'estil. "El projecte encara s'està dissenyant, però no tindrà res a veure amb Informe Semanal. La ides és un programa amb un gran atractiu visual però sense perdre el rigor informatiu", segons diu la periodista.

Els resultats d'audiència de l'informatiu de les 20:30 que presentava no eren gaire bons. El mes de maig va aconseguir un 18,6% de share de pantalla, davant el 21,6% del Telediario-2 de Lorenzo Milà i el 25% de Matías Prats amb Antena 3 Noticias 2. Sembla que l'horari no beneficiava molt i començar mitja hora abans ha provocat aquests resultats que estan molt per sota de la mitjà mensual de la cadena de 23,6%.

El seu subtitut serà Juan Pedro Valentín, el director d'Informatius de la cadena. Tot i ser la que té més credibilitat pels espectadors i imposa més respecte sobretot per la seva independència, l'audiència no acompanya. Alguns rumors apunten que proximament podrien fer un gir estratègic cap al centredreta, perquè amb l'arribada de Canal 4 (l'actual Canal +) i els informatius de TVE de centre-esquerra, és millor repartir-se le pastís amb la dreta, que només acapara Antena 3. De moment, però, això són rumors i la cadena de Fuencarral nega que hi hagi un canvi brusc.

Caldria preguntar-se si es fa aquest canvi, la construcció de l'independència i la credibiltat que costa tants anys i tans esforços no és més que un maquillatge de share. El temps, com sempre, actuarà de gran jutge...

Vuelve, a casa vuelve...

Perdonin... només volem ser periodistes

formació/ LA DESMOTIVACIÓ A LES FACULTATS DE PERIODISME

A les facultats de periodisme el número de baixes d'estudiants és constant. Ho dic perquè les classes cada cop estan més buides i saps de gent que plega esglaonadament. Gent que està farta del pa que es dóna a la facultat (en el meu cas, la de Ciències de la Comunicació de la UAB). Les classes plenes i rostres de gent que ja no veuràs més, gent que han vist que no estaven en el lloc correcte i que res és el què era.

Com desmotivar un alumne? Aquesta és la pregunta que potser es fan els professors i equip de deganat. Com podem fer que de quatre classes de periodisme de 380 persones la gent plegui? Sona a macabre, però si els professors i companyia toquessin més la realitat (això que són periodistes i ho haurien de fer així) sabrien que alguna cosa passa, que no és normal.

Alguns dels que arriben venen per aprendre a escriure, molts volen dedicar-se a això, però en el seu lloc la realitat els hi ofereix una reposició dels capítols d'Història de Catalunya i Espanya que ja havien vist a 2n. de Batxillerat. Precisament a uns alumnes que tenen com a mínim un set i mig i que per tant, venen suficientment preparats com per a repetir el mateix. Potser aquestes assignatures d'història són per emplenar i fer una carrera de quatre anys... A més estant a primer any i l'alumne pot gaudir durant tot el curs de sis hores setmanals d'història: de la comunicació, del món actual, de catalunya contemporània i els mitjans de comunicació. Maldites les hores perdudes. I apa, un periodista aprendrà com era una ràdio o el telègraf elèctric. Sí senyor, una universitat preparada pelfutur.

Pitjor de tot. La història és present en altres camps. Per exemple, a primer de periodisme els alumnes trobaran a l'assignatura de tecnologia el contacte amb les càmeres professionals (?). Semblen tretes del museu d'arqueologia la veritat. Si et queixes o poses en dubte la vàlua que pot tenir per un periodista que es mourà aviat en el món digital dominar una Umatic o el sistema Betacam t'enxufen el rotllo de que falten diners. Et fan veure que la situació és precària per docents i alumnes. Després, se n'anirà a la zona de despatxos docents amb uns acabats de fusta i d' "obra nova". Maldita la mala repartició del béns.

En informàtica et diuen que no tenen els millors programes perquè són cars. No tenen el QuarkXPress perquè val 3.000€ i clar, un per cada ordinador és impossible... Quan algú et diu això et ve de gust demanr-li que t'ensenyin els prop de 500 cd's amb el Pagemaker... un per cada ordinador, és clar. Maldites les preses de pèl.

I finalment, la resta de classes que es divideixen amb dos grups: els periodistes de la Vella Escola (suposo) i els Pessimistes. Els primers es caracteritzen per una obsessió per les normes de redacció. Tant és que et puguis expressar millor d'una altra manera, tu has de fer allò sigui com sigui. Amb el temps veuràs que les seves prèdiques de capellà xoquen amb la realitat. Encara recordo quan un professor em va tatxar un titular perquè hi havia l'expressió "dónar llum verda". Al cap d'uns dies, aquella expressió sortia en el titular de portada del diari El País, el benerat. Per la seva banda, els pessimistes són aquells que et diuen que no hi ha feina, que tot és molt precari i que si vols ser algú has d'abaixar-te els pantalons... filosofia que algun alumne ja ha après a la perfecció. Reprodueixo textualment les paraules d'un futur periodista: "Si per arribar a dalt has de llepar culs, els llepes". Maldita la prepotència.

Crec que cal una rentada d'estòmac a la facultat i a la manera de veure les coses. No calen assignatures per emplenar. S'han de distribuir millor el temps dedicat a les assignatures: calen sis hores setmanals d'història i només tres de redacció i locució als mitjans audiovisuals? Cal dir a la gent que la cosa està fatal i convertir molta part del temps en una espècie de tercer de batxillerat? Hi ha coses que haurien de canviar pel bé de tots, pel bé de periodistes i de la mateixa societat.

Memòria de peix

la falta de memòria/

EFEVERSÈNCIA

Diuen que els peixos tenen un temps de retenció de tres segons. Amb tres segons, s'obliden del que acaba de passar.

I els humans, no som si fa no fa el mateix. Sí que tenim memòria (sobretot pel què ens interessa), però hi ha coses que es perden. El cas del pianista amnèsic del que ens en vam fer ressó... algú es preocupa per ell? Algú es recorda d'ell? Sembla doncs que ara ja ha passat tot i que hem de mirar cap a altres bandes (cap a Sadam Hussein en calçotets, per exemple).

La quantitat d'informació que hi ha al món i que cada cop tenim més a l'abast, provoca que les històries hagin de canviar, com si seguissin el ritme que portem a la vida. Necessitem històries noves constantment sense temps per reflexionar. Sembla que tots correm darrere una bola de neu que ens persegueix, a cada minut més grossa, a cada minut més difícil de parar, a cada minut més a prop d'engolir-nos.

Potser això que pot semblar a simple comentari de pel·lícula de por d'Stanley Kubrick, pot tenir unes conseqüències desastroses. Aquesta amnèsia (que crec que en molts casos és voluntària), ens pot portar als errors garrafals del passat, uns errors com neonazisme o en en un altre camp (o potser no) el de les dues Espanyes crispdades i irreconiliables. Haurem de fer un repartiment massiu de cues de pansa arreu abans no sigui massa tard... més ens val.

El país de la lluna lunera

pol·lèmica/ APAREIX UNA BODA HOMOSEXUAL ALS LUNIS

Hi ha temes que cansen. Aquest és un d'ells.

El passat dia 18 de maig va aparèixer a les 8 i mitja del matí una imatge d'un enllaç homosexual. Era dins l'espai Telelunnis on s'emetia el reportatge titulat "Bodes diferents". Hi havia el casament d'una parella formada per una noia espanyola i un noi ugandès, dos catalans casant-se amb un ritual ancestral i dos homes que es casaven.

Potser sí que això és propganda del partit polític que està al govern (com la fa la COPE pel PP), però no deixa de ser una realitat força immediata al nostre país. Les crítiques no s'han fet esperar, al costat d'una felicitació del Col·lectiu Gay i Lesbià. El psicòleg de la fiscalia de menors afirma la importància de "tenir molt en compte el que veuen els nens". Això és evident, però... no només els nens miren la televisió a dos quarts de vuit del matí. Crec que hauríem de pensar que les imatges d'un noticiari també poden ser dures. Molt més que un petó o una imatge d'amor entre dues persones que s'estimem però amb l'única pega que són del mateix sexe.

Dels experts consultats per El Periodista Digital em quedo amb la de "un nen no deixa de fer una cosa perquè no ho vegi". I de fet, trobo que el debat en aquest aspecte és bastant inútil. No crec que un nen prendrà tendències homosexuals per veure-ho a la tele. Almenys, no només per això. No tothom fa el què veu per la televisió (tret de casos mooooolt concrets). Potser, aquest infant pel que es pateix tant pot acabar sent un adolescent que fa el préssec al programa Flaixmania. Avui, dues noies que es declaraven lesbianes i parella, primer s'han dit el nom el porc perquè una s'havia liat amb el cosí de l'altra. Després han explicat intimitats relacionades amb la nata (tenien com a molt 15 anys) i finalment, s'han fet un petó als morros. Realment, el problema són veure la realitat? No hi ha altres erros en l'educació que oferim i la manera de viure que s'inculca?

Realment, cal posar un anunci a El Pais titulat "Alerta" en el que s'afirma que l'entrada en vigor de la llei de matrimonis homosexuals "suposarà un augment de la SIDA i les enfermetats d'origen homosexual", "gays de tot el món buscaran refugi a Espanya" i "s'inculcarà des de les escoles que la unió sexual és una part de la cultura espanyola"? Realment, crec que il·legalitzar l'estupidesa seria un gran servei als sentiments de les persones.

los lunnis

La tirania

televisió/ LA TIRANIA DE LES AUDIÈNCIES

Més enllà de viciosos d'audiències (entre els que m'hi incloc), que les seguim dia a dia per pura curiositat hi ha qui per els resultats, shares i targets són molt més.

Es calcula que hi ha unes 3.000 llars on es disposa del medidor d'audiències. Aquell aparell que, s'instal·la a persones escollides per un fatídic sorteig. Es veu que més que un premi, participar en això és un torment, ja que si no endolles l'aparell perquè enviï les dades dispara una alarma perquè te'n recordis i fa que la família es torni esclava de l'aparell. Aquestes famílies decideixen els llocs de treball moltíssimes persones. No dubto que mirin els programes lliurament. Sembla mentida però, que amb el volum de negoci que mou la televisió, no s'hagi decidit mai a buscar un sistema més aproximat a la realitat. Em de pensar que quan un programa s'acaba per falta d'audiència pot deixar ben bé a 70 persones sense feina. Només tres mil famílies tenen aquest poder (irònicament sense voler-ho). Amb la TDT, la televisió digital terrestre, es veu que se sabrà, al detal quanta gent mira realment què. Per fi arribarà la democràcia, de veritat, a la televisió. I tot i que se sabrà realment els nostres gustos, no arreglarem que molta gent es quedi sense feina. En aquest aspecte, l'audiència continuarà sent tirànica.

Un blog: mala premsa

Mala premsa és un blog dedicat a revisar tots els errors que cometen els mitjans de comunicació escrits. Notícies que són falses i sense fonaments són objecte de crítica per part dels autors/autor de la pàgina. La seva secció de favorits també és interessant ja que dóna a conèixer altres pàgines web que contenen informació relacionada amb l'àmbit que tractem.

És una altra pàgina que es basa únicament en la defensa de l'ètica i les bones maneres de fer en un diari. M'ha cridat l'atenció un article sobre un codi que ha aprovat The New York Times per tal de millorar la seva credibilitat que diuen que ha estat danyada últimament i va decreixent.

Crec que és positiu que de tant en tant els mitjans es questionin el seu paper. Cal valorar els que fan autocrítica per arreglar les coses (o intentar-ho). De moment però, els mitjans espanyols sembla que s'hagin acomodat a la lluita entre les Dues Espanyes. No els hi importa la manipulació, sembla que s'accepti com a bo perquè les mentides escampades en aquest país (estalvio dir per a quin partit) minen la convivènvia de dues maneres d'entendre aquest país. Sembla que ja no hi pot haver neutralitat... potser no és rentable.

Torna-la a tocar, ......... tu

internacional/ EL MISTERI DEL PIANISTA AMNÈSIC

Sí, és la foto. La foto de l'home que es busca des de fa temps. La seva història s'ha publicat arreu i no hi ha mitjà que en aquests dies no se n'hagi fet ressó.

L'home, encara sense nom, va aparèixer a Sheernes, una ciutat anglesa sense que ningú sapigués d'on havia sortit. Tancat en un psiquiàtric, no responia, rebutjava a la gent i no parlava mai. Per saber més sobr ell i establir algun pont de connexió, li van deixar un llapis i uns papers perquè escribís quelcom. Es van trobar que havia dibuixat un piano i una bandera de Suècia. El dibuix del piano l'hem pogut veure i demostra un grant talent pel món de les arts. Li van deixar un piano, que estava a la capella de l'hospital i es van quedar maravellats de com tocava. La seva única conversa la té amb les tecles del piano i les notes que fa.

Un gran enigma del qual els mitjans de comunicació ens n'han fet partíceps. Ens hem vist immersos en un culebrot per saber qui coi és aquest home. La situació recorda la pel·lícula K-Pax, on Kevin Spacey és un autèntic crack en astrologia però ningú sap d'on ha sortit. Vaja que tot i que ja han sortit diferents suposicions de qui pot ser, no li podem posar encara una etiqueta per saber qui és. Un home que segurament ja tindrà la vida solucionada perquè tothom vol saber ara mateix com toca el piano aquest pianista amnèsic.

Però anem a ser dolents. Altres vegades els mitjans ens han empatxat amb certes històries que en el fons tampoc n'hi havia per tant. Si la memòria no em falla, quan hi havia Pinochet molt greu al Regne Unit (i que després es va revifar a l'arribar a l'aeroport de Xile), es va instal·lar a la capital una casa amb les parets transparents on es veia sempre el què feia la noia. No sé si ara passa el mateix i hi ha un escàndol per ocupar-nos-en i fer passar per alt. Jo crec que ara venim d'un temps en què sense Papes morts i proclamats, sense eleccions al Regne Unit, cal emplenar pàgines. Aquest home pot deixar de tocar les notes del mateix piano perquè ha estat afortunat amb una època relaxada per l'actualitat.

Torna-la a tocar, ......... tu